Mari Carmen Díez

               Hui hem acudit a la sala d´actes per a escoltar la xarrada que ha donat Mari Carmen Díez. Va estudiar a Alacant, i es va especialitzar en Educació Infantil. També té amplis coneixements en llengua, i està llicenciada en valencià. Ha sigut coordinadora a l´escola "Aire Libre". Està formada en psicopedagogia. A més destaca en l'ámbit de l'escriptura, en concret hui ha vingut per a parlar sobre un dels seus llibres: Infáncia; Educar i educar-se.

             Aquesta autora té 14 llibres publicats des de 1995. Destaca per la seua dedicació a la poesia ja que té 5 llibres de versos. La seua professió ha sigut la de mestra, i ella ha sigut la pionera a treballar per projectes. 

             En la reflexió que ha fet Mari Carmen ha anat destacant punts com que és molt important ser creatius i tindre imaginació. Hem d'entretindre de manera activa. El fet ser mestra, és guardar els moments viscuts dia a dia, recopilar les coses que han anat passant a l'escola.

Ha sigut comentant el llibre escrit per ella i el seu company Vicenç, el qual segueix una programació flexible i oberta. Ell és psicòleg, i és de Menorca. Tots dos escriuen en el Diari Informació. I la reflexió que tots dos fan, és que volen mostrar el camí que ells millor consideren a causa de la seua experiència, per a facilitar-li l'accés als xiquets i xiquetes. En aquest llibre destaquen 10 fotografias. Ja que han buscat a a persones que els agrade traure fotos que mostren un missatge, que siguen significatives, que en veure-les et desperten algun sentiment. Volien destacar que la vida hauria de ser en comú i no cadascun a la seua. 

             Aquest llibre es divideix en tres capítols, el primer és Escoltar la infància, tracta temes com que quan una persona es comunica necessita a una altra persona que ho escolte. És important tractar a l'escola el tema d'escoltar, que el xiquet siga considerat com una persona. La importància de voler-se un com és. I el mestre ha de ser l'acompanyant, el que li va guiant. La clau és aprendre uns d'uns altres, els xiquets han d'anar a l'escola a escoltar-nos i nosaltres a escoltar-los a ells. 

              En el segon capítol, Familiaritzar l'Educació, destaca la convivència, no es tracta de canviar la forma de vida, sinó de buscar maneres i ocasions d'ajuntar-se, comunicar-se i parlar junts, és a dir, hem d'aprofitar el temps i les ocasions que tenim ara. 

                     I en el tercer capítol, Educar i educar-se, es tracta el tema de qui educa a qui. Tots, cap, els pares i mares, els avis, les pantalles, l'escola... És un deure que ens pertany a tots. Corregir, guiar, mostrar els límits i normes a un xiquet, fins on es pot arribar. Hem d'actuar, vigilar i corregir actes que no siguen adequats, hem d'exercir d'adults.

                     En conclusió, es tracten temes tant de família, com de bellesa, creativitat, jocs, fantasia, conflictes, sentiments, amistat, perdudes, pobresa, l'amor i la separació, es a dir, temes que no se solen tractar habitualment. A vegades, pensem que és millor evitar temes que els produïsquen tristesa, perquè no es frustren o no patisquen però son vivències reals de la vida que han de conèixer, d'aquesta manera respectarem i escoltarem el que ens vulguen comunicar, ja que són persones i es commouen. I per tant, hem de deixar de costat l'entreteniment únic de l'ús de les pantalles, i que ens servisquen com a font d'informació per a complementar el seu aprenentatge.

                     Per a acabar, va citar una frase d'un article del seu company Vicenç, "Si no tingues més escoletes, les tornaríem a inventar."

                     M'ha semblat una persona molt pròxima i simpàtica, a més el seu pensament i forma d'expressar-lo em resulta adequat i interessant. Perquè es nota que viu la seua professió, i contagia el seu amor per ensenyar i per guiar als xiquets i xiquetes.